SARS-CoV-2 (Covid 19) i la Ciutat dels Vianants [opinió]

SARS-CoV-2 (Covid 19) i la Ciutat dels Vianants [opinió]

Passeig Marítim de la Barceloneta, 17 de maig de 2020, 20:30.

Dues setmanes després que es permeti sortir a passejar i fer esport, l’afluència massiva de gent caminant a la vora del mar ha minvat; ara ja és possible mantenir la distància mínima de seguretat. Es veu molta gent passejant, amb patins i fent running, xerrant, aturant-se per mirar el mar, fent fotografies. Passa un cotxe de policia amb un megàfon, recordant als ciclistes que utilitzin el seu carril bici dedicat. Apart de la policia, només quatre o cinc vehicles privats i alguns autobusos i taxis circulen per la calçada del passeig en els vint minuts que hi sóc. De camí a casa, passo per davant d’alguns restaurants oberts, on veïns del barri fan cua a la vorera per recollir les seves comandes. Per primera vegada des que visc a aquesta ciutat, on he nascut, percebo un ambient que em resulta nou. Els caminants, que ara disposen d’espai, temps i facilitats per caminar, semblen presents, en contacte amb el seu entorn, agraïts de la ciutat. Sembla com si molts redescobrissin Barcelona.

Pre-COVID-19, Barcelona era una ciutat oberta, dinàmica i no sempre coneguda per la seva gentilesa envers els ciutadans. Però després del període de confinament, sembla que es desperta una altra cara: una Barcelona amable, encara atordida pels canvis sobtants dels darrers mesos, però que guarda els interessos dels seus ciutadans al centre del seu ésser. I sospito que de la mateixa manera que parlo de Barcelona, molts altres municipis arreu del món han vist com la seva actitud envers el municipi ha canviat. Els darrers dies han situat el vianant al centre d’atenció i del discurs públic. Durant el confinament, on la mobilitat en vehicle privat ha estat limitada, ens hem adonat que el vianant és la columna vertebral de la ciutat, i que existeix una necessitat de cuidar-lo. La majoria de la població sent la necessitat de sortir, caminar, i en percep els beneficis directament. Cada cop que passejo aquests dies, veig una Barcelona que en termes de mobilitat s’assembla bastant a la Barcelona que sempre m’he imaginat com a la ciutat del futur: centrada en el vianant i articulant els altres elements al seu voltant.

Malhauradament, reconec que l’actual preponderància del vianant és fràgil i està en risc. Cal que la crisi sanitària actual s’acompanyi de mesures concretes per assegurar un distanciament suficient a les voreres i per empènyer els modes de transport que menys perillosos resultin pels ciutadans. Si no, un cop l’activitat econòmica torni a la normalitat, la inseguretat pot empènyer a molta gent a buscar alternatives que impliquin una barrera física entre ells i “els altres” – amb la multitud de conseqüències negatives que això implicaria. Congestió in crescendo que durà a pèrdues econòmiques i productives, augment de mortalitat per pol·lució i accidentalitat, contribució a l’escalfament climàtic, increment del soroll i majors desigualtats socials per la impossibilitat d’una gran part de la població de posseir, conduir o mantenir un vehicle privat… són alguns dels efectes negatius més obvis que succeiran si no es permet que els vianants es sentin segurs i se’ls empeny a fer servir medis de transport privats. Però n’hi ha d’altres més subtils, i alhora més subversius: mentre que diversos estudis han demostrat que caminar afavoreix la salut mental, redueix l’estrès, l’ansietat i la depressió, millora la son i augmenta la forma física del vianant, també s’ha demostrat que els trajectes en vehicle privat tenen l’efecte contrari.

Com Barcelona, moltes altres ciutats havien llençat en els darrers anys algunes mesures per afavorir els vianants. Cal que, en aquesta situació d’emergència sanitària, no es faci ni un pas enrere. La situació actual ens ensenya que és precisament un entorn públic amb espai suficient pels passejants allò que garanteix la ciutat. I és que una ciutat sense vianants no serà mai una ciutat. Una ciutat sense gent que camini pel carrer no es mereix tal nom. No es pot dir el mateix del vehicles – les ciutats on l’únic mode de transport possible era a peu han existit durant segles.

Ser vianants és la manera més natural que tenim de desplaçar-nos. Caminar ens iguala a gairebé tots, és saludable, gratuït, respectuós amb el medi ambient (tant a nivell de contaminació com de soroll ambiental), socialment equitatiu, no provoca accidents (però en pateix les conseqüències), millora la forma física i mental i és accessible per la gran majoria de la població. És innegable que el vianant no existeix de manera aïllada, sinó que interactua amb molts altres elements de la ciutat, el poble o l’àrea on camina. Fora dels ambients naturals, allà on l’ésser humà ha edificat i construït, el vianant s’erigeix com a eix vertebrador de l’activitat. La resta d’elements s’haurien d’articular al seu voltant per donar-li suport i servir-lo, però sempre amb el reconeixement de la preponderància del col·lectiu per damunt dels interessos individuals.

En aquest moment de major distanciament, hem pres consciència del caràcter limitat de l’espai públic i de la pugna pel mateix per multitud d’actors. Tot i així, no cal que oblidem la realitat més bàsica – i és que tot conductor, estudiant, treballador, nen o jubilat és també vianant, mentre que l’invers no es compleix. Per tant, crear polítiques que protegeixen els vianants és crear polítiques que ens protegeixen a tots.

Crear polítiques que protegeixin els vianants no vol dir que s’hagin de promoure accions que limitin la quantitat de mobilitat global. Caldrà trobar solucions creatives que permetin una millor convivència dels diferents actors del medi urbà i retornin a Barcelona el dinamisme que la caracteritza, però respectant i afavorint sempre aquells que siguin més equitatius, sostenibles i beneficiosos. Invertir en millorar les condicions del vianants aporta tots aquests beneficis, i molts més: més gent al carrer fa xarxa, estimula el comerç local i de proximitat, millora la interacció entre persones i promou un sentiment de pertinença al barri. Caminar ens connecta al nostre entorn, la qual cosa no sempre és el cas quan ens desplacem amb barreres físiques entre nosaltres i el carrer, i estimula en major mesura la recuperació econòmica, social i ambiental de la ciutat.

Lenin va dir una vegada: “Hi ha dècades en què no passa res, i hi ha setmanes en què passen dècades.” Una frase que reflexa que la història no s’escriu de manera lineal, sinó que hi ha moments en què els canvi succeeix de cop. En un llibre d’història rarament es parla amb una cadència continua, sinó que ens centrem en aquells moments que van marcar un abans i un després. Aquests moments han estat els què han definit la resta de la nostra història – guerres, conquestes, revoltes i, també, pandèmies. Aquestes setmanes són d’aquelles que precipitaran moltes de les que definiran la nostra perspectiva sobre mobilitat i ciutat en els anys a venir. Procurem pensar en la ciutat que volem – una ciutat amable, justa, sostenible i pròspera, amb el vianant al centre i orquestrant els altres elements en torn a aquest. Adonem-nos que qualsevol política “temporal” que fem en aquests moments serà difícil de desfer un cop passada la crisi, per molt que pensem el contrari, i per tant, prenguem decisions ara amb perspectiva de futur, sense oblidar la ciutat que volem d’aquí a molts anys: la ciutat dels vianants.

L’opinió expressada en aquest article és responsabilitat de l’autora i no representa un comunicat formal ni la posició oficial de Catalunya Camina al respecte.

Sobre el autor

Clàudia Álvarez editor

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.