Vacances a peu, primera part

Vacances a peu, primera part

Aquest estiu, les persones sòcies de l’entitat, com moltes altres persones del nostre voltant han pogut gaudir d’uns dies fora de l’entorn de treball o estudi habitual. Tot i el temps de vacances, la inquietud d’una persona activista no descansa i ens veiem amb la necessitat de capturar i compartir les nostres inquietuds pel que fa a la mobilitat a peu.

Com lliurar les voreres dels vianants

L’ocupació del mobiliari sobre les voreres, a més quan aquestes són estretes, és una realitat que es replica a moltes vies urbanes. En són un exemple els pals i els fanals del municipi de l’ #Escala (Empúries, Catalunya) i les curioses senyals antivianants de #Castelfranco (Veneto, Itàlia).

No només trobem obstacles a la vorera, sinó també voreres molt estretes o amb obstacles que no són fixos, per tant, no seria necessari posar-los. Des de terrasses a vehicles aparcats sobre la vorera que són una constant a molts municipis.

Totes aquestes fets produeixen situacions que sobten a qui sol anar a peu. De vegades, la situació dona per fer una foto de l’absurditat i, d’altres, per fer una foto al descontent. Sigui com sigui, tot ens indica la poca cura de l’espai públic per anar a peu.

La infraestructura que es fa amb cura

Tenim un problema greu quan qui dissenya la ciutat no viu l’espai públic. Ens trobem amb uns espais públics que no satisfan a ningú o, millor dit, només satisfà al vehicle privat motoritzat. L’ideari de no tocar les calçades per encabir les bicicletes (eliminant aparcament de cotxes o carrils de circulació) no és un tema només d’urbanistes poc curosos, sinó també d’autoritats que vetllen per la seguretat viària.

I no deixem d’asfaltar i repintar la calçada per a que no es desgastin els pneumàtics (ni les soles de les sabates de qui hi camina, perquè no hi ha lloc).

Vorera de menys de 30 cm a l’Escala.

El que ens toca veure cada cop que viatgem és una falta d’empatia en el disseny i l’organització de l’espai públic de cara a qui no té més remei que anar a peu. Ja no parlem només com a visitants temporals d’una localitat, que la podem caminar més o menys, sinó que empatitzem amb qui hi viu sempre i no pot gaudir del seu poble o ciutat si va a peu. Cada cop és més notori que la prioritat que hem donat al cotxe ja no té cabuda en els nostres municipis i que l’espai públic és per a que l’omplin i el gaudeixin les persones.

Però també hi ha coses bones

La segona part d’aquest article presentarà un seguit de bones experiències.

Sobre el autor

Barcelona Camina administrator

Delegació de Barcelona.

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.